I més

ELS JAPONESOS I JO

Últimament he hagut de tancar-me a estudiar per uns exàmens finals i l'Umineko –el meu xicot– es veia sovint amb la meva amiga Ayame. Ahir, davant meu, cuinant sushi, tots tres, a la cuina, l'Umineko se li atansà, agafant-la molt fort per la cintura i li va dir t'estimo. I ella, amb els seus ulls lluents com el foc, es va girar i li cridà, doncs jo a tu no, i jo, poc donada als excessos japonesos, els vaig fer fora immediatament.




SUSANNA

Ell era davant la porta del cafè de Flore, del blv. St. Germain. Ella, seia en una taula propera a la porta amb un llapis a la mà, dibuixava un nen clavat a ell quan era petit. Ell sentia que, de tant bonica, feia mal de mirar. Aquells mesos separats, ella a Barcelona i ell a París, el màster sobre física de partícules elementals i sortir amb la Justine, tot allò, no era suficient per oblidar-la. Després de tot era la serva mare.




MARE I FILL

–Qui és el més petitó? –va preguntar la mare.
–Jo, jo! –va respondre la cría de tyrannosaurus rex.



Rosa